Kalahari

What will I be like...when I get old (the Descendents)

Hola; Tard o d'hora havia de fer això.

Fent netega a casa he trobat una carpeta de gomes de les de cartró, de les que es feien als vuitanta, que duraven vint-i-cinc anys. De fet, ja ha durat vint-i-cinc anys o potser més. Està decorada amb enganxines en relleu de'n Willy Fog. Bé, no és en Willy Fog, és una imitació barata ("Tigris Hog", o alguna cosa així). En anglès ianqui, "hog" vol dir porc, no?

El cas és que és una carpeta de dibuixos de quan era petit. Una època en la que els pantalons de campana deixaven de fer-se servir per a ésser substituits pels texans de tub cordats més amunt del melic i les "hombreres". Io-ios, Màzinguers Zeta, caramels PEZ, les primeres bicicross, malles i llacets de topos, etc. Una època en la que ni tan sols hi havia l'MSX, aquella meravella de la tecnologia amb jocs de cassette que trigaven un quart d'hora a carregar-se (quan ho feien). Ah, i les màquines de Pac-Man i Asteroids (després va arribar en Rygar i Sir Arthur matant zombis i varem flipar tots).

Una època en la que Metallica treia el Ride the Lightning, AC/DC el Back in Black i el Teló d'Acer era d'Acer, i el mur de Berlin encara no havia caigut, i Margaret Thatcher deia barbaritats. Una època en la que Tejero feia el ridícul i els tancs desfilaven pels carrers. I Espanya era el parent pobre de l'Europa Occidental (perquè els tovarichs de l'Est vivien en un altre planeta).

De dalt a baix: Comando-G, D'Artacan i els Tres "Mosqueperros", Peter Pan, el Capità Hook i el Cocodril, Marvel i DC plegats (La Torxa Humana, un súper-heroi amb casc sense identificar, Súper-Ratón (!), L'Home Mosca (?), "Zuperman", Spiderman i Hulk), El Capità Trueno, els llangardaixos d'"V" i, per finalitzar, la família Superman al complet.

(Coi, m'estic fent vell)

Adéu, amics.

Doncs sí, després de 7 anys, deixo l'agència de publicitat on fins ara treballava. Ha estat dur, a cops, però he après moltíssimes coses i el balanç de tot plegat, és, sens dubte, positiu.

Els meus companys: d'esquerra a dreta i de dalt a baix: Oscar Garcia, Berta Garcia, Nicole Baumunk, Joan Cantarell, Jordi Cantarell i Manel Sancho.

I a partir d'avui...terra incògnita.

Vaqueeeees!

Un circ de l'any 1999

Quan estudiava a Llotja, vaig fer això. El tema era "El Circ". Les crítiques per part del professorat varen ser ben bones, però, en fi, anatòmicament tot és força xungo. Molt de sexe implícit. Per què serà? Molta foscor, també. I un elefant arrugat que m'enamora (sens dubte el millor de la il·lustració). La cosa és de l'any 1999. Collons, quant ha plogut. Ah, i el paper Canson, que no sé si qualificar-lo com a invent del mateix Satanàs.

Volia una bruixa

Eh; He promès a una amiga que li dibuixaria una bruixa. "Una bruixa guapa i sexi", em va dir. Lamento no haver-li fet cap cas, però bé, el resultat és aquest.

"El dibujo de la semana"

Hola.

Faig un post, certament cutre, però un post és un post, i ja tocava.

Doncs mira, que a la feina, avorrir-nos no ens avorrim (perquè hi ha molta feina), però a la meva companya Shinju (www.shinju.de) li fa pena que dibuixi tan poc. En Naroki (www.naroki.com) de tant en tant fa un conte per a nens, però molt de tant en tant. A la simpàtica berlinenca, doncs, se li ha acudit una idea. "El dibujo de la semana". La cosa és la següent: tant en Naroki com jo hem de fer un dibuix, encara que sigui en cinc minuts i de qualsevol manera, cada divendres. En penjo un exemple. No és gran cosa, però cinc minutets mentre el hefe està amb el ràdar són cinc minutets tensos i poca cosa més. Les muses no acompanyen. Per cert, ella (Shinju) se n'escaqueja. Només de tant en tant fa un collage amb els mails que envien els clients.

Caricatures: aquella cosa

Bé;

Si hi ha algú que visita aquest blog (algú hi deu haver) es deu pensar que, darrerament, estic fent el gos de mala manera. Nooooo. Tinc coses entre mans, a més a més de fer caricatures de tant en tant a diversos esdeveniments.

La cosa és força simple: les empreses porten treballadors estrangers a Barcelona a fer-hi convencions i sopars. Durant el sopar, jo els dibuixo. Bé, no només estic jo. Acostumen a acompanyar-m'hi dos o tres dibuixants més i alguns mags. Els mags són un gremi molt curiós, sobretot quan parlen entre ells. Si els escoltes amb atenció, amb una mica de sort arribaràs a no entendre absolutament res.

Jo, el concepte (el de caricaturitzar a la penya mentre sopa), francament, no l'entenc massa. la majoria de vegades tinc la sensació que el personatge en qüestió que, generalment està sopant, té ganes de moltes coses. I que jo li faci un con-un-seis-y-un-cuatro-la-cara-de-tu-retrato no és una d'elles. Hi posaria la mà al foc.

Però al cap i a la fi, una feina és una feina, i a mi em paguen per això.

A les fires la cosa canvia: la gent fa cua. Treballes com un burro, i acabes dibuixant trenta milions de nens que tots s'assemblen, però el personal frisa per a ser retratat. I això sempre és d'agrair.

També ho he fet de nits a discoteques, immers en promocions de begudes alcohòliques. És, de llarg, el pitjor. I és una feina de risc (la parròquia, sovint, va psicotropitzada i és violenta). En aquesta tesitura és on he viscut les experiències més freakies. Un cop, a Sant Cugat, una hostessa, escandalitzada, en veure el quinto que m'estava prenent mentre treballava, em va dir: "Hala! Bebes birra!". Encara no sé el motiu de la seva sorpresa.

Doncs això, que quan tingui un moment, escanejo algun careto i el penjo.

Jo, Ulrike, crido

Hola un altre cop.

Avui m'he animat. He recuperat un cartell que vaig fer per a l'estrena d'un muntatge dels meus amics de l'Escorcoll.Teatre. Es tracta de Jo, Ulrike, crido, de Darío Fo i Francesca Rame. Les actrius que varen interpretar la obra en aquella ocasió (una mostra de teatre a la Casa Groga, la marató Insomni) van ser Eva Farré, Gemma Pastoret i Diana Segura. La direcció va anar a càrrec de Jordi Grau.

El cartell va tenir força èxit. Em vaig basar una mica en l'expressionisme cinematogràfic (vegeu El Gabinet del dr. Caligari, per exemple) i vaig prendre com a model la meva amiga Berta García.

Aquí va la cosa.

Megateuthis!

Hola a tothom.

Després de temps sens escriure res, penjo això. És una il·lustració per a un punt de llibre. Com podeu veure, és un calamar. Però molt gros.

I Com que em queda un munt d'espai, us cito una coseta:

"There is still doubt about just how big giant squids get. Both eyewitness sightings and sucker scars on sperm whales seem to indicate that there are squids much bigger than any dead body we currently have. Most scientists refuse to believe that squids that huge could exist. Is there more than one species of giant squid out there, with one of them being really, really huge? Are the giant squids that have been netted near the surface or that have washed up on beaches the smaller ones?"
(extret de la web www.newanimal.org)

Au!

Il·lustració trista

Bé, aquesta il·lustració és trista, però formava part del projecte de final de carrera. No és que no m'agradi, però he de reconèixer que la penjo per a penjar alguna cosa, més que res. I que no estigui mort el blog.

We are Malaventura

Fa dies que no actualitzo el blog. Avui ho faig per què és Nadal i perquè vull donar una sorpresa als meus companys de batalla de Malaventura. Aquests sóm nosaltres. D'esquerra a dreta; Tachi, Lolo, Edu (jo), Miki i Adri. He utilitzat aquesta il·lustració (sense fons) per a dissenyar el cedé per al concurs de pop-rock Villa de Bilbao. A veure si hi ha sort!

Carter a la Lluna

La tercera de les il·lustracions per al Bolònia 2000 recull el moment de la novel·la en què Randolph Carter arriba a la Lluna i és rescatat pels gats d'Ulthar de les urpes de les Bèsties Lunars i els Homes de Leng.

Entre els gats hi ha els de la meva família, la Greta (mossegant el braç de la Bèstia Lunar de l'esquerra) i el Moisès (ja tristament desaparegut, castigant l'espatlla de la Bèstia Lunar de la dreta).

El teatre (2)

Com ja vaig dir en un post anterior, les il·lustracions sobre el món del teatre us les aniria mostrant a dosis. I així ho estic fent. Dos personatges més: el director i la regidora.

Entrevista amb qui un dia fou Upton Pickman

La segona de les il·lustracions per al Bolònia 2000. Plasma el moment en què en Carter s'entrevista, a l'inframón, amb el gul que un dia va ser el pintor Upton Pickman.

Totes les il·lustracions d'aquesta sèrie estan elaborades mitjançant la mateixa tècnica (guaix sobre Canson negre).

Endevinalla

"Tiene el cuerpo alargado, boca grande y dientes afilados, que harán temblar a los más despistados."

"El cocodrilo"

En guàrdia al bosc dels Zoogs

Aquesta és la primera d'una sèrie de 5 il·lustracions que vaig presentar per al Certamen Internacional de Bolònia 2000. Lamentablement, no vaig quedar seleccionat. Vaig emprar guaix (tèmpera) sobre paper Canson negre. En teoria, haurien d'acompanyar una adaptació infantil-juvenil del Cicle d'Aventures Oníriques de Randolph Carter (H.P. Lovecraft).

Si em demanessin ara mateix de fer aquest projecte, no ho faria així ni en broma, però llavors la sèrie va tenir força bona acceptació. Des del meu punt de vista, la gràcia està en el fet de "treballar a l'inrevés", és a dir, partint de negre i donant capes de color fins a aconseguir els tons més clars. L'inconvenient de tot això és que el Canson negre és com un pou sense fons, que s'empassa la pintura alegrement, i tot plegat queda molt fosc.

Massa sinistre per a la canalla, potser?

El teatre (1)

Aquestes són dues de les il·lustracions dedicades al món del teatre que vaig fer per als meus amics de L'Escorcoll. Són plomes (retolador permanent negre) acolorits amb aquarel·la. Hi ha qui diu que l'apuntador sóc jo, però no és cert. El que sí que és cert és que, per a l'escenògrafa, em vaig basar en la meva amiga i companya de feina Berta (encara que, en realitat, no s'hi assembla gens).

En vaig fer una sèrie de sis. Us les aniré mostrant a dosis.

La Princesa!

Tinc una cosa entre mans. Fa ja massa temps. Però és un secret. Així que no puc fer res més que ensenyar-vos un esbós. És un ploma (fet de pressa amb un retolador) acolorit amb l'ordinador. Però serveix per a fer-se una idea del personatge.

Dames i cavallers, us presento a La Princesa.

Els Nens de la Meva Escala

Bé, doncs passo a penjar les primeres il·lustracions del blog. Es tracta d'uns grafits que havíen d'acompanyar la publicació d'"Els Nens de la Meva Escala", un recull de contes breus de Joan Salvat-Papasseit. Per desgràcia, l'edició no es va publicar mai, així que els grafits han acabat sense veure la llum.

No és que n'estigui especialment orgullós, però va ser un encàrrec que vaig abordar amb il·lusió, entre altres coses perquè acompanyaven un projecte personal d'un bon amic.

Adjunto dues de les il·lustracions. Espero que us agradin.