Finalment, ASOIAF

Fantàstic.

Finalment, tinc una excusa per il·lustrar "Cançó de Gel i Foc" (altrament "A Song of Ice and Fire" o "ASOIAF"). Visca el TNH.

Un apunt: no puc penjar res que hagi fet a l'empresa on ara treballo ni la meva col·laboració amb ACV de l'hivern passat: res no ha sotit encara a la llum...

Cefalòpodes

Ei;

Més per al TNH. El tema d'aquests darrers dies era "Jules Verne". Me n'he llegit un bon grapat, de les seves novel·les, però fa anys i no me'n recordo. De manera que la cosa és recorrent, ja ho sé. I, més o menys, la composició i el tema és el mateix que una il·lustració que ja havia penjat per aquí. Digueu-li "remake" si voleu.

En fi, un altre calamar. Haurem d'obrir un blog per aficionats als cefalòpodes i a altres moluscs. Si són gegants, millor.

Hi ha qui es casa

Hi ha qui es casa, i jo il·lustro.

No hi penjaré la invitació sencera, només algun detall que m'agrada.
Ah, i hi ha una claríssima influència David Rodríguez (li he plagiat un pop ;)) ! Chiquimedia mola! Chu-chuuuuuuu!

Aupa Tòquio

Bé, us planto aquí un anunci. És d'un cotxe. L'ha desenvolupat l'agència DDB, l'ha realitzat Got Films i l'ha post-produit Infinia. Als dos primers plans (en el temps, s'entén, és a dir, al principi de l'espot), el cotxe circula per una ciutat japonesa. Una ciutat japonesa, que, en realitat, és Bilbao.

Doncs bé, en aquest cas, jo m'he encarregat de "japonitzar" digitalment Bilbao.

Aupa Athletic (sóc del Barça, però és igual).

Terror! Terrooooor!

Apa;

Dos esbossos: un pel TNH, sobre un conte de terror de Robert E.Howard (d'entre una muntanya de capullades feixistoides, puerils e insuportablement racistes hi ha algun relat bo) que es diu "Els coloms de l'Infern" i un hússar demencial, que (potser) veieu algun dia en algun lloc (i com és un projecte meu el puc penjar aquí si em dóna la gana). Inspirat en el Comte Giurescu del "Awake the Devil" de la sèrie Hellboy de Mike Mignola? Doncs segurament. El meu cap em juga males passades...

I, de passada, segueixo explorant les possibilitats de la Wacom.

El Baró Roig

Manfred Von Richthofen, altrament anomenat el Baró Roig, va néixer a Wroclaw, abans Imperi Alemany, ara Polònia, l'any 1892. Fou un dels asos de l'aviació militar més reconeguts, admirat pels seus companys d'armes i respectat pels seus enemics. Durant la Gran Guerra la seva unitat va abatre 88 aeroplans aliats.
El 6 de juliol de 1917, una bala li va perforar el crani i el va deixar malferit. Tot i amb això, va continuar volant. A ran d'aquest fet, però, el seu caràcter va canviar: es va tornar irascible i temerari, i es comportava com si fos immune a la mort. A bord del seu triplà Fokker (maniobrable però molt vulnerable al foc enemic), era el terror del cel.
Morí el 21 d'Abril de 1918 a mans del pilot canadenc Roy Brown. Tenia 25 anys. Va ser enterrat amb honors militars per membres de les forces aèries britàniques. El seu epitafi ens diu: "Aquí resta un valent, un noble adversari i un veritable home d'honor. Que descansi en pau".

Bé, n'he fet un dibuix pel TNH. No dóno salts d'alegria quan el veig, però es fruit dels meus jocs amb la Wacom. He escollit el Baró Roig perquè, malgrat que fou un dels protagonistes d'una de les guerres més cruels i tristes de la història, em sembla un personatge d'un romanticisme fascinant. Bé, penjo el dibu i el making-of.

Probando, uno, dos

Hola;

Bé, ara sí. Una prova amb la Wacom. Simplement, he acolorit una il·lustració a llapis que vaig fer fa uns quants anys. Miracles de la tecnologia.

En Joan sense Por

Hola!

Va, us penjo la meva primera participació al blog "La Puerta de Tannhaüser". El tema de la setmana són els contes infantils. Jo hi he postejat la meva versió del clàssic dels Germans Grimm "En Joan sense Por".

Us recomano aquest blog. Va molt bé per veure què s'hi cou, al món de la il·lustració gràfica a la península. A més a més hi participa el meu col·lega David Rodríguez (Chiquimedia mola! Chu-chuuuu!). També hi adjunto el making-of.

Per cert...m'he comprat una Wacom (sí, hi havia un post al respecte, però l'he suprimit perquè he jutjat que la meva primera il·lustració de prova amb la tauleta gràfica no acomplia els estàndars de qualitat). El pintar (amb pintura) se va a acabar? No crec.

Ara, no vegis com et facilita la feina, el **** trasto.

Coses i coses

Hola;

Ja fa temps que no postejava. I és que he estat ficat en cosetes, però totes top secret.
Aquí penjo una altra prova, aquest cop per a un estudi de Mataró. Com que ja han passat uns mesos i no en sé res, he trobat prudent mostrar-la.

Bé, només és una prova. Vaig precisar de papers vegetals, perquè encara no tenia taula de llum (ara sí que en tinc). I el retolador damunt del paper vegetal és un mal negoci. Després va tocar aplicar-hi colors amb el Photoshop.

Quan surti al mercat el projecte de l'editorial ACV Global en que he près part, us en faré cinc cèntims. Ara no puc. Top Secret!

Kalahari

What will I be like...when I get old (the Descendents)

Hola; Tard o d'hora havia de fer això.

Fent netega a casa he trobat una carpeta de gomes de les de cartró, de les que es feien als vuitanta, que duraven vint-i-cinc anys. De fet, ja ha durat vint-i-cinc anys o potser més. Està decorada amb enganxines en relleu de'n Willy Fog. Bé, no és en Willy Fog, és una imitació barata ("Tigris Hog", o alguna cosa així). En anglès ianqui, "hog" vol dir porc, no?

El cas és que és una carpeta de dibuixos de quan era petit. Una època en la que els pantalons de campana deixaven de fer-se servir per a ésser substituits pels texans de tub cordats més amunt del melic i les "hombreres". Io-ios, Màzinguers Zeta, caramels PEZ, les primeres bicicross, malles i llacets de topos, etc. Una època en la que ni tan sols hi havia l'MSX, aquella meravella de la tecnologia amb jocs de cassette que trigaven un quart d'hora a carregar-se (quan ho feien). Ah, i les màquines de Pac-Man i Asteroids (després va arribar en Rygar i Sir Arthur matant zombis i varem flipar tots).

Una època en la que Metallica treia el Ride the Lightning, AC/DC el Back in Black i el Teló d'Acer era d'Acer, i el mur de Berlin encara no havia caigut, i Margaret Thatcher deia barbaritats. Una època en la que Tejero feia el ridícul i els tancs desfilaven pels carrers. I Espanya era el parent pobre de l'Europa Occidental (perquè els tovarichs de l'Est vivien en un altre planeta).

De dalt a baix: Comando-G, D'Artacan i els Tres "Mosqueperros", Peter Pan, el Capità Hook i el Cocodril, Marvel i DC plegats (La Torxa Humana, un súper-heroi amb casc sense identificar, Súper-Ratón (!), L'Home Mosca (?), "Zuperman", Spiderman i Hulk), El Capità Trueno, els llangardaixos d'"V" i, per finalitzar, la família Superman al complet.

(Coi, m'estic fent vell)

Adéu, amics.

Doncs sí, després de 7 anys, deixo l'agència de publicitat on fins ara treballava. Ha estat dur, a cops, però he après moltíssimes coses i el balanç de tot plegat, és, sens dubte, positiu.

Els meus companys: d'esquerra a dreta i de dalt a baix: Oscar Garcia, Berta Garcia, Nicole Baumunk, Joan Cantarell, Jordi Cantarell i Manel Sancho.

I a partir d'avui...terra incògnita.

Vaqueeeees!

Un circ de l'any 1999

Quan estudiava a Llotja, vaig fer això. El tema era "El Circ". Les crítiques per part del professorat varen ser ben bones, però, en fi, anatòmicament tot és força xungo. Molt de sexe implícit. Per què serà? Molta foscor, també. I un elefant arrugat que m'enamora (sens dubte el millor de la il·lustració). La cosa és de l'any 1999. Collons, quant ha plogut. Ah, i el paper Canson, que no sé si qualificar-lo com a invent del mateix Satanàs.

Volia una bruixa

Eh; He promès a una amiga que li dibuixaria una bruixa. "Una bruixa guapa i sexi", em va dir. Lamento no haver-li fet cap cas, però bé, el resultat és aquest.

"El dibujo de la semana"

Hola.

Faig un post, certament cutre, però un post és un post, i ja tocava.

Doncs mira, que a la feina, avorrir-nos no ens avorrim (perquè hi ha molta feina), però a la meva companya Shinju (www.shinju.de) li fa pena que dibuixi tan poc. En Naroki (www.naroki.com) de tant en tant fa un conte per a nens, però molt de tant en tant. A la simpàtica berlinenca, doncs, se li ha acudit una idea. "El dibujo de la semana". La cosa és la següent: tant en Naroki com jo hem de fer un dibuix, encara que sigui en cinc minuts i de qualsevol manera, cada divendres. En penjo un exemple. No és gran cosa, però cinc minutets mentre el hefe està amb el ràdar són cinc minutets tensos i poca cosa més. Les muses no acompanyen. Per cert, ella (Shinju) se n'escaqueja. Només de tant en tant fa un collage amb els mails que envien els clients.

Caricatures: aquella cosa

Bé;

Si hi ha algú que visita aquest blog (algú hi deu haver) es deu pensar que, darrerament, estic fent el gos de mala manera. Nooooo. Tinc coses entre mans, a més a més de fer caricatures de tant en tant a diversos esdeveniments.

La cosa és força simple: les empreses porten treballadors estrangers a Barcelona a fer-hi convencions i sopars. Durant el sopar, jo els dibuixo. Bé, no només estic jo. Acostumen a acompanyar-m'hi dos o tres dibuixants més i alguns mags. Els mags són un gremi molt curiós, sobretot quan parlen entre ells. Si els escoltes amb atenció, amb una mica de sort arribaràs a no entendre absolutament res.

Jo, el concepte (el de caricaturitzar a la penya mentre sopa), francament, no l'entenc massa. la majoria de vegades tinc la sensació que el personatge en qüestió que, generalment està sopant, té ganes de moltes coses. I que jo li faci un con-un-seis-y-un-cuatro-la-cara-de-tu-retrato no és una d'elles. Hi posaria la mà al foc.

Però al cap i a la fi, una feina és una feina, i a mi em paguen per això.

A les fires la cosa canvia: la gent fa cua. Treballes com un burro, i acabes dibuixant trenta milions de nens que tots s'assemblen, però el personal frisa per a ser retratat. I això sempre és d'agrair.

També ho he fet de nits a discoteques, immers en promocions de begudes alcohòliques. És, de llarg, el pitjor. I és una feina de risc (la parròquia, sovint, va psicotropitzada i és violenta). En aquesta tesitura és on he viscut les experiències més freakies. Un cop, a Sant Cugat, una hostessa, escandalitzada, en veure el quinto que m'estava prenent mentre treballava, em va dir: "Hala! Bebes birra!". Encara no sé el motiu de la seva sorpresa.

Doncs això, que quan tingui un moment, escanejo algun careto i el penjo.

Jo, Ulrike, crido

Hola un altre cop.

Avui m'he animat. He recuperat un cartell que vaig fer per a l'estrena d'un muntatge dels meus amics de l'Escorcoll.Teatre. Es tracta de Jo, Ulrike, crido, de Darío Fo i Francesca Rame. Les actrius que varen interpretar la obra en aquella ocasió (una mostra de teatre a la Casa Groga, la marató Insomni) van ser Eva Farré, Gemma Pastoret i Diana Segura. La direcció va anar a càrrec de Jordi Grau.

El cartell va tenir força èxit. Em vaig basar una mica en l'expressionisme cinematogràfic (vegeu El Gabinet del dr. Caligari, per exemple) i vaig prendre com a model la meva amiga Berta García.

Aquí va la cosa.

Megateuthis!

Hola a tothom.

Després de temps sens escriure res, penjo això. És una il·lustració per a un punt de llibre. Com podeu veure, és un calamar. Però molt gros.

I Com que em queda un munt d'espai, us cito una coseta:

"There is still doubt about just how big giant squids get. Both eyewitness sightings and sucker scars on sperm whales seem to indicate that there are squids much bigger than any dead body we currently have. Most scientists refuse to believe that squids that huge could exist. Is there more than one species of giant squid out there, with one of them being really, really huge? Are the giant squids that have been netted near the surface or that have washed up on beaches the smaller ones?"
(extret de la web www.newanimal.org)

Au!

Il·lustració trista

Bé, aquesta il·lustració és trista, però formava part del projecte de final de carrera. No és que no m'agradi, però he de reconèixer que la penjo per a penjar alguna cosa, més que res. I que no estigui mort el blog.